A l’hora de valorar el projecte vull en primer lloc enumerar els errors que penso que hi ha:
- Planificació: He comentat que les activitats s’han dilatat massa en el temps. Penso que per propers projectes la planificació ha de ser mes acurada limitant les sessions en el temps. En cas de que no sigui factible, trobar alguna forma de reactivar-les, per exemple, abans de fer una excursió fer un treball previ per refrescar la feina feta.
- Presentació de l’activitat: Les activitats no s’ha presentat correctament, quan he demanat buscar informació i/o fer els dossiers he explicat el que volia i com el volia, però, podia haver-les treballat una mica més fent exemples o presentacions. Amb això s’hauria aconseguit augmentar l’interès per l’activitat.
- Innovació: Els mitjans que s’han fet servir no han suposat cap innovació per l’Òscar. Si realment volia un efecte impressionant de les TIC hauria d’haver fet servir eines o programari desconegut per ell. Per exemple se m’acudeix imprimir una samarreta amb una foto del Pont del Diable retocada amb un editor de fotografia que inclogui texts en llatí.
- Expectatives: Possiblement tenia un objectiu massa alt. Després de repassar el projecte, com s’ha desenvolupat i el seu final, penso que hauria d’estar raonablement satisfet tant del projecte, com del meu aprenentatge, com de l’aprenentatge de l’Òscar. Encara que no tinc aquesta sensació.
Molt acertadament se’m va comentar el doble paper que tenia dintre del projecte com a psicopedagog, per una part com pare i una altra com a docent. Com a docent volia que aprengués a treballar amb TIC i aprengués unes quantes nocions de història romana, i, com pare, volia que reflectís un interès i responsabilitat en vers a un treball. Ha estat molt difícil separar totes dues tasques i en poques ocasions tenia consciència de ser docent, de fet la tasca de docent ha estat sempre subordinada als interessos de pare.
Comentar que en aquest projecte les TIC no han estat l’objectiu principal sinó el mitjà de desenvolupament pel seu efecte motivador. Per una altre banda tinc la sensació que el que per nosaltres és tecnologia (ordinador, bloc, Internet, fotografia digital, escàner, etc) per al meu fill és eina de treball quotidià i el que li resulta realment tecnologia és el llapis i el paper (en aquest cas tecnologia decimonònica). La facilitat i versatilitat amb que treballa em fa qüestionar si l’he de continuar fent fer cal·ligrafia o deixar-li amb la seva lletra de primer d’ESO. Malauradament jo no tinc la potestat de decidir els continguts escolars i veig amb angoixa com la cal·ligrafia (i/o similars) és un requisit imprescindible que ha de superar (casi que per llei).
En tot cas, i com he dit anteriorment, el projecte ha estat de gran ajuda per intentar comprendre la situació del meu fill, el fet de seguir una pauta estructurada m’ha fet veure que una vegada sistematitzat el procés, la seva capacitat i actitud és raonablement normal encara que no m’ho sembli.
